Concurs de microrelats

Microrelats

ATERRAMENTS A L’ALBUFERA.

Baixaven els barquets carregats des del barranc de Catarroja i travessaven el terme de Massanassa per la carrera excavada. Els promotors de tal empresa havien llogat dos-cents bracers per a iniciar els treballs d’aterrament sobre les terres incultes situades a la part més baixa de Ravisanxo. La construcció de la carrera suposà el trencament dels caixers i de les boqueres de les sèquies i, a tot això, s’afegí els conflictes amb els terratinents massanassers, provocats pel trànsit de les barconades que produïen solsides sobre els marges dels sequiols i negaven els camps.

Els bracers transportaren sòl vegetal des del barranc durant quasi sis mesos per a reblir les parcel·les, la terra encara no estava preparada per al conreu. Però, al setè mes, l’autoritat paralitzà les accions. Ara bé, les intervencions dels bracers no s’aturaren; buidaren terra de les partides de l’horta, fins i tot dels mateixos camins, i finalment baixaren plens els barquets des de la carrera del Saler i el Corral per remuntar des de l’Albufera fins a les parcel·les on calia aterrar.

L’expansió fou de tal magnitud que produí una profunda transformació de la marjal d’Alfafar i un canvi paisatgístic amb el predomini del conreu arrosser.

UN ESPECTACLE, UN BES.

Tot en la barca estava a punt, el recapte preparat, tot llest per a la partida. Engegue el motor després de soltar la corda que lliga la barca al moll i enfile canal amunt. Aleshores, comence a acomodar un lloc privilegiat per a que pugues observar l’espectacle sense problemes. Prompte deixe arrere el Palmar, a la nostra esquerra ja es pot divisar perfectament el Racó de l’Olla i la Mata del Fang, però el nostre destí és la Manseguerota. Acaballes de setembre fa un dia meravellós, encara fa calor, tanmateix, bufa un vent massa fort per a poder desplegar la vela llatina i al cel, núvols viatgers passegen descaradament ocultant sovint el sol. Arribem al lloc elegit, t’abrace i et mire convidant-te a contemplar l’espectacle. El dia mor, l’horitzó i part del cel es tinyen de roig oferint a l’aigua de l’Albufera un encant encisador, els dos brindem amb bon vi de la terra per este calidoscopi de colors. No tardarà a fer-se fosc i en acabant començarà un concert silenciós, en què animals i paisatge s’uniran per pur plaer natural. Ens abriguem, hui és nit de lluna plena, la vida mateixa ens atrau i ens fonem en un bes.

GULARIS DIMORPHA

Durant les pluges de maig, en un d’eixos dies ennugolats en què el planter reflecteix el gris metàl·lic del cel i l’Albufera està picada i la mar tranquila, mentre les quadrilles arrosseguen carrets de garbejar i els pescadors repleguen trastos i hi ha qui s’afanya preparant l’arreglo per a l’all-i-pebre i els carrancs foraden els màrgens, territori de lliri groc, i el barquer torna al port amb els últims dels poquíssims turistes que arriben fins ací, Polaroid en mà, i mentre la xunsa i el serreig i mentre la gola de Pujol i la nova carretera i mentre l’arreplegà dels clavaris i la partida de truc i, en definitiva, mentre no se l’espera, totalment aliena, l’Egretta Gularis, la garceta dimorfa, la mateixa que ha contemplat al fossa malgaix i el bosc de baobabs i a milers de llauradors negres que l’anomenen seguint fonètiques locals, grisa metàl·lica com el cel que reflecteix el planter, una setmana després d’enlairar-se a l’hemisferi sud i per primera vegada en els últims deu anys, fom!, fom!, fom!, xas!, estaca la pota en el fang humit de l’arrosar.

NACARUM STAGNUM

Als estants mostosos de la cambra, entre cebes velles i un mornell que penja (no distingisc què és fil i què teranyina), aguarda una enquadernació corcada, mal envellida per a ser de principis del vint. R cull Mit  ògic del No tre Llac, resa el llom desgastat. Dins el tom i darrere els esperables capítols sobre la Sanxa, el cavall de Bernat o el tio Sangonera es troba un apèndix amb fulles grapades, una separata (afegida per qui i quan?) impresa amb tecnologia làser en un paper blanc com la calç de la figuera.

El Nou Recull Mitològic del Nostre Llac descriu les rataes organitzades durant la post-guerra per a amanir la paella, llista tots els ullals on es podia clavar un got i pegar un glop sense por, inclou un monstre de llapó amb forma de silur que s’alimenta de bateries oblidades, parla d’un restaurant màgic enmig de la Mata del Berro que servix als turistes tarquim mi-cuit a vint duros ració i descriu quilos i quilos i quilos d’anguila i llobarro a tirà de rall. Tot mesclat, sense especificar què fou cert i què ficció. I jo, llàstima, ja no sé distingir-ho.

LA DAMA DE LOS ARROZALES

En un lugar no muy lejano…y entre los cultivos de arrozales, vive una Dama muy Misteriosa. A, ésta Dama nunca se le ve de cerca; lleva un vestuario también misterioso…siempre va de oscuro y con faldas muy largas, como vestían las mujeres de antaño a principios del siglo XX. En verano, lleva sombreros de paja en la cabeza y en invierno se pone pañuelos.

Ésta Dama no se sabe quién es ni de donde ha venido…pero se rumorea, que lo que más le gusta, es vivir en zonas húmedas y entre arrozales. En días nublados o lluviosos suele salir a pié y andar por las carreteras y ribazos de los campos de arroz. Cuando hace buen tiempo coge una pequeña barca donde iza una vela latina y navega a través de un canal, en valenciano sequiol hasta llegar a la Albufera, donde se adentra para ver las aves que por allí habitan; como: Patos, garzas, fochas, pollas de agua etc.

También se oye decir…que le gusta comer los arroces típicos de la zona; como son la paella, el arroz con pato el arroz a banda y el arroz con habichuelas y nabos.

NO TE FIES DE LAS APARIENCIAS

El brillo del incipiente sol le molestaba. No sabía dónde se encontraba, notaba mucha humedad y tenía frío. Estiró el brazo para buscar la sábana protectora y taparse pero su mano sólo topó con unos juncos. Poco a poco, asombrada, abrió los ojos. ¿Dónde estaba? Lo que vio a su alrededor la dejó abrumada y abatida. Se hallaba en la orilla del lago, tenía las piernas en el agua. ¿Qué hacía ahí? No recordaba nada. Lentamente se incorporó, estaba sucia, llena de lodo y fango, su roba desgarrada no presagiaba nada bueno. Tenía los músculos entumecidos y le dolía todo el cuerpo. A pesar de su desconcierto inicial, admiró la belleza del paisaje que la rodeaba. En primavera, los amaneceres en la Albufera eran hermosos: suave brisa mediterránea, el canto de las diferentes aves migratorias que anidan allí, el murmullo de los carrizos que se mecen al ritmo de la brisa. Se respiraba paz. Su mente empezó a despejarse. La noche anterior, como todos los sábados, fue a Buda con sus amigas. Entre risas, bailes y copas conocieron a unos chicos simpáticos, guapos, muy serviciales y atentos. Al cabo de unos agradables momentos de charla, empezó a sentirse mareada. Jaime, muy amablemente, la acompañó fuera de la disco para que le diera el aire fresco de la madrugada. En el aparcamiento, cerca de la entrada, se reunieron con sus amigos. La metieron en un Golf rojo. Lo último que recuerda son las sonrisas irónicas y malévolas que aquellos chicos.

EL PERÍODE DE PARTICIPACIÓ S’AMPLIA AL 18 DE MAIG!!!

 

Bases del concurs

I Concurs de Microrelats (Valencià)

I Concurso de Microrrelatos (Castellano)

 

Anuncios